La resposta és evidentment que no, la música de jazz
va néixer al segle XX de la barreja de les
músiques europees i africanes que van fer
bàsicament músics nord-americans de color.
Però el títol de
l’article fa referència a una faceta molt
interessant de Mozart, la de músic improvisador, tal com ho
són actualment els músics de jazz. Sempre es
remarca que Mozart era un gran compositor, però
s’oblida que també era un gran improvisador. De
fet, la improvisació no és res més que
una composició sobre la marxa o feta a temps real, com
diríem ara.
La improvisació era molt comuna a la seva
època, tots els músics sabien improvisar i
coneixien la tècnica per fer-ho, ja que existia una llarga
tradició improvisativa que, malauradament,
després es va perdre.
Era costum que s’improvisés sobre
altres melodies o temes populars, sobre diverses formes musicals o fins
i tot sobre obres que havia compost el mateix noble que organitzava la
vetllada musical. A Mozart moltes vegades li van demanar que
improvisés en públic, sobretot en els seus
inicis, quan els espectadors es sobtaven per la seva facilitat, sovint
li van fer improvisar sobre baixos o melodies que li donaven al moment
per valorar si era real la seva capacitat musical.
Hi ha una anècdota al respecte que
és rellevant: la manera com simpatitzen Mozart i Johann
Christian Bach, un dels fills del gran músic, durant la seva
estada a Londres, una relació que va marcar molt la
trajectòria musical de Mozart. J. C. Bach es posà
el petit Mozart a sobre els genolls davant del piano i va tocar alguns
compassos d’una sonata, després el nen va
continuar improvisant una resposta, van seguir uns quants
diàlegs més i seguiren tocant junts
fins a completar una sonata sencera.
La tradició improvisativa va ser molt extensa
al Barroc. A moltes obres hi havia espais en blanc o només
algunes notes importants i la resta era de collita pròpia de
l’intèrpret, cosa que era molt valorada pel
públic. Una part important de la improvisació era
l’ornamentació de la melodia amb mordents,
grupets, trinos, etc., que donava peu que cada intèrpret fes
una veritable recreació o versió
pròpia de la melodia inicial.
Existien unes formes musicals estàndards, com
“minuet”, “rondó”,
“sonata”, etc., que tots els músics
coneixien prou com per fer variacions i desenvolupar noves
línies melòdiques o contrapuntístiques
sense massa dificultat. També era comú
desenvolupar “fugues” de manera improvisada.
Una tècnica interessant era la del
“baix continu”, ja que té moltes
similituds amb la manera actual d’improvisar en el jazz i la
música moderna. Aquest baix són unes notes
llargues que toca un instrument greu, però que al mateix
temps defineixen una seqüència
harmònica, el que ara en diríem els acords o
l’harmonia, també hi ha una o més
melodies amb les notes més importants. A partir
d’aquest esquelet, es desenvolupaven la resta de notes de
l’acompanyament, cosa que molt sovint només feia
un clavinecista o guitarrista sobre la marxa, i tal vegada altres
músics feien variacions melòdiques a partir de la
melodia principal o d’alguna de les veus
intermèdies.
A mitjans del XVIII, encara s’escrivien obres
amb parts obertes a la interpretació o
improvisació dels músics. El mateix Mozart va
escriure concerts per a piano amb acompanyaments oberts de
violí i obres en què deixava les
cadències finals per fer a gust de
l’intèrpret. De fet, algunes parts
d’obres de Mozart tal com ara les escoltem van ser
improvisacions escrites amb posterioritat per altres músics.
Més tard, l’art o la
tècnica de la improvisació es va perdre i
només va continuar en algunes músiques populars o
folklòriques fins que el jazz en va fer una de les seves
característiques principals.
Wolfrang Amadeus Mozart fou un gran compositor,
més de 600 obres en 35 anys, i de segur que la seva
capacitat com a improvisador li va ser de gran ajut, ja que moltes
obres les va escriure quasibé sobre la marxa, amb el temps
just per passar-les al paper. Mozart fou un gran músic,
dotat amb oïda absoluta i una gran sensibilitat,
però també fou un gran tècnic, un bon
músic d’ofici que havia rebut una bona
educació musical des de molt petit i coneixia bé
les tècniques musicals del seu temps: formes musicals,
contrapunt, harmonia, orquestració i també la
improvisació, un art que avui s’ha perdut dins la
música clàssica, però que
té molta importància en el jazz i altres
músiques modernes.
Torna al menú
