situació actual del tractament dels residus nuclears a l'estat espanyol EL CONFLICTE DELS RESIDUS NUCLEARS
1. INTRODUCCIÓ
2. LA LEGISLACIÓ
3. EMAGATZEMATGES GEOLOGICS PROFUNS
4. SUPORT SOCIAL
5. RESIDUS CONTROLATS
6. EMAGATZEMATGE MARITIMEn aquest enllaç trobareu un reportatge monográfíc sobre la situació actual del tractament deIs residus nuclears a l'Estat espanyol en general a tot el món. Aquest és un tema que periódicament genera polémiques importants, sobretot quan es produeixen transports de grans quantitais de residus o quan s'estudia l'emplaqa-ment deis anomenats cementiris nuclears. Les dades recollides en el reportatge apunten que el sistema de transport d'aquests residus és, a l'Estat espanyol, forqa segur. Tot axó, rep critiques de grups ecologistes que, a més, són els més crítics a l'hora de valorar les diferents alternatives per a l'emmagatzematge d'aquests elements. L'Admínístració, en canvi, defensa tant el sistema de trans-pon com la necessitat d'ubicar en algun indret aquestes instal.lacions d'emmagatzematge. En aquest punt col-lideixen l'interés de l'Adrninistracíó de crear el cementin nuclear el deis ve~íns de la zona on es vol emplaqar; una instal-lació d'aquest tipus genera sempre un rebuig social que és difícil de superar, tot i les bones paraules i les garanties deis seus responsables. A més, els experts asseguren que cada cop s'aconsegueixen avenqos més importants en el tractament la conservació d'aquests residus, de manera que es fa cada vegada més difícil que es produeixin accidents.
El debat sobre els residus nuclears és un debat aparellat al de l'energia nuclear en general, i igualment imponant. Les centrals nuclears generen uns matenais que no es poden reutilitzar i que mantenen la seva radíoactivilat durant un periode més o menys llarg de temps en funció de les seves característiques. La impossibilitat de destruir aquests residus obliga a emmagatzemar-los en dipósits dins de cada central o bé en dipósits comuns. L'opció per un d'aquests dos métodes és un deis primers debats. Un altre debat és quines característiques han de tenír aquests magatzems de residus nuclears per garantir al máxim la seva seguretat, tenint en compte que problemes d'estabilitat geológica o d'altres similars poden atectar l'hermetisme imprescindible per a l'adequada conservació d'aquests residus. El tet que alguns d'aquests matenais tinguin llargs penodes de radioactvítat complica encara més el debat, perqué hi ha molt poca gent disposada a acceptar que prop de casa seva s'instal-li un equipament en el qual, durant trenta anys, per posar un exemple, hi haurá emmagatzemat un material que potencialment representa un greu perill.
El debat és oben i aquest reponatge pretén oferir visions molt diferents del problema que ponen a conclusions igualment discrepants. Tot i aixó, les valoracions símplistes semblen fora de lloc en una matéria com aquesta: encara que els técnics i els expens defensín els avenqos en els aspectes de seguretat, és igualment comprensible el temor que aquesta matéria continua i continuará despenant. Ens trobem davant d'un cerde viciós.
Cada any es generen a l'Estat espanyol prop de 2.160 tones de resídus radioactius i, de moment, no s'hatrobat la solució per emmagatzemar els més perillosos. En àmbit internacional, les poténcies nuclears inverteixen en investigacions milionáries per trobar la manera i el ¡¡oc més adequats per a les deixalles radioactives de més ¡larga durada (uns 25.000 anys>, mentre que les de baixa i mitjana són transportades a punts centralitzats d'emmagatzematge. El problema técnic de la gestió d'aquests residus, que creixen paral.lels al desenvolupament i a la industrialització, juntament amb el ferm rebuig de la societat a tenir cap tipus de cementirí nuclear prop de casa, creen seriosos problemes a la indústria nuclear espanyola.
Segons dades oficíals, cada any s'etectuen 17 milions de transports de material radioactiu als països de OCDE, en els últims 25 anys els transports de matenals nuclears han recorregut 30 mil ions de quilómetres. Els transports que es realitzen a l'Estat espanyol són exclusivament d'isótops de baixa i mitjana activitat, perqué els d'alta radioactivitat queden emmagatzemats a les piscines de les centrals nuclears que els generen.
El procés de condic¡onament per al trasllat és meticulós; «Els residus són barrejats en una pro porció d'un terg arnb ciment i s'introdueixen díns de bidons metál~lícs hermétics», explica ¡'Empresa Nacional de Residus, SA (ENRESA). En qualsevol cas, «no hi ha cap risc d'escapament gasós ni líquid, perqué els residus estan solidificats 1 el que fa falta és blindar-los correctament». En aquest sentit, Manuel García León, catedrátic de física atómica, molecular i nuclear de la Universitat de Sevilla, sosté que «els protocols de seguretat sobre el paper són seg urs, perú en termes práctics, si un camió els compleix o no, és una altra cosa. Normalment les mesures són superabundants, sens dubte, perú aixú és com tot: uns ho fan bé i els altres, malament».
Malgrat aixú, les explicacions oficials no convencen les organitzacions ecologistes, que asseguren que es produeixen sovint accidents que s'amaguen a ¡'opinió pública. Concha Denche, secretária federal de Medi Ambient d'lzquierda Unidá, remarca que «a Europa el trasllat es produeix amagant informació, com és el cas d'Alemanya, on s'ha conegut que la taxa d'emissions a ¡'exterior era superior al hm it establert. No es pot garantir que no es dispersin els matenals radioactius», assegura. Pel que fa al cas espanyol, manté que «hi ha una gran abséncia de control, una nul.la informació pública i un secretisme no acceptable per eludirla contesta ¡'oposició social a l'energia nuclear i als seus efectes derivats.»La legislació espanyola pel que fa al tractament de residus nuclears és adequada i no és necessária una reforma de les seves directrius, segons els experts del sector nuclear. «La reglamentació espanyola és la mateixa que la d'Eu ropa, promulgada pels millors experts de tot el món, per la qual cosa considerem que sí és prou segura», afirmen. «Tota legislació és millorable, perú ¡a que tenim actualment és raonablement bona, perqué estableix nombrosos requisits de manera estricta, com per exemple les proves o assaigs que s'han de realitzar sobre els matenals que es transporten, els requisits de la unitat tractora del camió, la formació i experiéncia deIs conductors, etc.», afegeixen.
A més, ENRESA remarca que la llei permet realitzar els transports de nit, perú per raons de més seguretat es fan tots de dia. «També tenim un conveni amb el Conselí de Seguretat Nuclear i Protecció Civil per notificar tots els trasl¡ats que es fan. El resultat és que portem més de 2.000 quilómetres realitzats sense cap accident», indica un responsable d'ENRESA.
Juan Adrada García, cap de suport de la Central Nuclear d'Almaraz, considera que ¡'única llacuna és «la manca de definició del límit inferior de concentració per establir si un material amb molt baixa activitat és res¡du o no.»
Encara que en altres paÑos els trasllats de material nuclear es fan per tren o vaixelí, a Espanya tots es fan per carretera. Aquesta opció no és la més adequada, a criten deis ecologistes, perqué no reuneix prou mesures de seguretat. Francisco Castro, portaveu d'Aedenat, troba a faltar una escorta i un aíllament més gran per evitar accidents de tránsit. «Seria ideal no produir els residus, perú en la situació actual el millor és el tren, que pot aconseguir un transport específic, a¡llat de la resta de la població», afegeix. ENRESA sosté, tot i aixó, que «aquest país está preparat per al transpon per carretera, mentre que no hi ha una bona xarxa ferroviária de mercaderies. L'orografia espanyola és molt adversa i és millor fer els trasllats per carretera.»
Lorenzo Revuelta, cap de protecció radiolúgica de la Central Nuclear José Cabrera declara, perla seva pan, que la seva experiéncia, d'uns 200 transports, és de total abséncía d'incidents. <elsis bídons estan preparats per mantenír la seva integrítat en cas d'accident. Aixó sí, s'han de fer els transports en contenidors adequats a cada tipus de residus», diu.3.Emmagatzematges geológics profunds
El sector nuclear aposta des de fa anys peis emmagatzematges geológics profunds (MGP), en els quals es pod ríen guardar indetinidament els mater¡als de vida más llarga. Malgrat aixó, i tot i que els consultats que defensen l'energia nuclear aposten unánimement per aquestes instal'lacions, els grups ecologistes ¡ d'esquerra rebutgen frontalment aquesta possibílitat. Les experiéncies amb MGP no sáhan tancat 1, de moment, les investigacions más avangades sán el laboratorí subterraní de la regió alemanya de Gorleben i el WIPP (Waste Isolation Pílot Plant) que emmagatzema residus milítars nuclears a l'estat de Nou Méxic (Estats Units).
Per raons de seguretat, mantenir en una mateixa ubicació els residus altament peri liosos sería el mil br, peró trobar I'emplaQament del tutur cementirí nuclear és molt difícil. «Des del punt de vista técn ¡o, trobar un iloc geológ¡cament estable no és complícat... el problema és que has seleccionat un terç del país que pot reunir aquestes condícions, peró després s'ha de veure quí determina el punt exacte. La contesta social que existeix ara mateix ho tana invíable», valora Antonio Baeza, professor de la Uníversítat d'Extremadura.
La raó más ímportant perla qual s'hi oposen els grups ecologístes ¡ soclais ás que aquest cementirí seria el primer de les seves característíques, no hí ha antecedents per tant, no se sap qué passará. «Aquest cementirí és parlar de 25.000 anys de mitjana sense haver de tocar-lo. Sense comptar que es pot convertir en un objectíu terrorista, polítíc... No hi ha prou diners per recompensar la desaparició d'una comarca», opina Miguel Aparicio, coordinador de la Plataforma Antícementirí de Residus Radíoactius. «No ás que no vulguem el cementin aquí, a El Cabríl, és que no el volem enibo, perqué marcará un abans ¡ un desprás allá on el posin», ategeíx.
Pel la seva part, Amícs de la Terra sostá que «s'ha de decidir pervotació popular deles persones que resideixen a la zona, previ estudi de l'área ¡ informació a la població deis efectes que poden produir aquests residus sobre la seva sal ut, ¡que els únics beneficis pod ríen ser econémícs. Maí no ha d'imposar-se un cementirí nuclear, per interés general, com sembla que pretenen ter, perqué d'aquesta manera sería el Govern central el que decidiría, sense tenir en compte potser ¡'opinió deis cíutadans que hi víuen, del seu Ajuntament o, fins i tot, de la seva comunitat autónoma.»
D'altra banda, IU considera que, de moment, no es pot abordar el problema deis residus. «Fins que noes produeíxi el tancament de totes les centrais nuclears espanyoles no és possible un pacte d'Estat», alerta.
Jorge Lang-Lenton, portaveu d'ENRESA, assegura, en canví, que tot ique en cap cas no es descarta la possibilitat d'haver de recórrer a un emmagatzematge d'aquest tipus, esperen no haver-lo de necessitar. «ENRESA apos-ta perla investígació i el desenvolupament tecnológic per no haver d'utilitzar un MGP», assegura.
Una de les línies d'ínvestígació más interessants per evitar la generació de residus ás la liderada pel premí Nobel Carlos Rubia. Aquesta teoría consisteix que un mate¡x emplaqament serveixí tant per a la transmutació de resídus d'alta radioactivítat a baixa ¡ mítjana activitat com per generar energía. En l'actualitat s'está plantejant la construcció d'un reactor pi lot de 100 mgws térmícs que costará uns 40.000 mil¡ons de pessetes, aportació sobre la qual s'estan decidint les partícípacions deis díferents estats que treballen en el projecte, entre el quals hí ha Espanya.Si s'ha de continuar amb la implantació d'un MOR, l'ideal seria comptar amb el major grau de supon per part de la població. «Un projecte és más fiable si es gesta de sota cap a dalt. No sembla raonable una imposició de l'estat, perla qual cosa s'hauría d'íntentar no arribar-hí. Será qúestió de temps, peró hi haurá solucions», considera ENRESA. De moment «no hi ha solucions, perqué són decisions polítiques ¡ com que ara no és urgent, podem esperar sense problemes. Les centrals nuclears espanyoles, excepte Trillo, tenen prou espai en les seves piscines pera la seva vida operativa», assegura el portaveu d'ENRESA.
Manuel García León, catedrátic de física atómica, molecular i nuclear de la Universitat de Sevilla, mantá que «han de ser els ciutadans els que acceptin o no que hi hagí un dípósít de residus radioactius prop de casa seva. La millor manera de ter-ho ás mítjanqant els seus representants democrátios, que en aquest cas són els alcaldes». La comunitat ha d'expressar-se, «peró el que no pot ser és que digui que no vol tenir residus al costat de casa seva, peró a la vegada tampoc canviar el nivell de consum d'energia. No pot dir "no vuil un abocador radioactiu darrere del meu jardí i m'és igual on es posí, jo continuo amb el meu ritme de generació de deixalles»», afegeix.
Miguel Aparicio, coordinador de la Plataforma Anticementin de Residus Radioactius, moviment social de la zona cordovesa on hi ha El Cabril, assegura que tenen reiterades proves que en la ment d'ENRESA i del Govern hi ha la voluntat de construir en aquesta zona un MGP. «El cert», declara, «és que tot s'está fent d'acord amb els plans d'ENRESA, perqué encara que aquesta empresa afirma que aposta per la transmutació, si llegeixes les seves própies revistes, així com en l'últim congrés del Ciemat, es diu que aquesta solució no és viable i que l'MGP és l'única solució avui per avui». «A Córdova s'estan invertint molts diners, quan El Cabril porta vint anys i mai no hem víst ni un duro. Perqué aquest afany sobtat perla zona?», es pregunta Aparicio.
Andrés Guerra-Librero, director del centre d'emmagatzematge d'EI Cabril, indica, malgrat aixó, que aquesta zona no reuneix les condicions necessáries per fer-hí un MGP. «La diferéncia de gestió entre un emmagatzematge de baixa i mitjana no té res a veure amb un d'alta. Una instal.lació com la d'EI Cabril está preparada per mantenir-se estable 300 anys i tenir sota control els residus que acull, peró un MGP está pensat per a milers d'anys i, per tant, es parteix de la base que algun dia aquests residus entraran en contacte amb el medi ambient, al subsól, i s'ha de garantir que llavors no afectin 'home», considera. El Cabril tampoc no és, per a Guerra-Librero, «el lloc adequat per fer-hí un Emmagatzematge Temporal Centralitzat. A més d'una obra d'enginyeria important, s'ha de trobar un lloc en el qual es minimitzi el transport, i tenint en compte que la majoria de les centrals nuclears es troben a la zona nord i centre, s'hauría de trobar un lloc equidistant.»
En qualsevol cas, la majoria dels consultats apunten que la centralització dels residus evitaría perills potencíals implicaría una reducció de costos. Fins í tot hí ha qui assegura que en el tema dels residus, com més tard es prengui la decisió será míllor, perqué hauran perdut radíoactivitat.
Alfonso de la Torre, portaveu de la central nuclear Trillo 1, assenyala que «mentre es decideix la política de gestió, la solució és, un cop plenes les piscines, mantenir els residus temporalment a les centrals en contenidors. Després es transportaran a un emmagatzematge tempo-ral centralitzat o a un MGP, peró ambdues solucions requereixen un consens polítíc».
Efectivament, en aquesta linía es pronuncia Javier Dies, doctor enginyer industrial i professor del Departament de Física i Enginyeria Nuclear ETSEB de la Universitat Politécnica de Catalunya, per a qui la solució passa per trobar dues coses dificils tant l'una com l'altra: «gent prou madura com per assimilar que vi uen prop d'un cementirí nuclear, i una zona geológicament estable». «El retard es deu al fet que és un tema més social que técnic. És una mesura poc popular, per la qual cosa els politícs l'ajornen, encara que aixó implíqui unes despeses económíques molt importants per al país», afegeix.
Francisco Castro, portaveu d'Aedenat, apunta com a principal problema deIs MGP el tet que hagin desobreviure estables durant milers d'anys, la qual cosa fa prácticament impossible preveure el seu futur. «No podem controlar el que passará amb els corrents subterranis, el clima, els moví ments sismics, etc. d'aquí a tant temps», alerta.
Greenpeace valora, en aquest sentit, que «és molt dubtós que aquestes formacions geológíques es mantínguin tal com estan, sobretot perqué la natura ma no s'ha hagut denfrontar a substáncíes tan sumament perílloses persístents com les creades per l'afany atómíc dels humans. Per a molts cientítics I'opció de l'emmagatze-matge de residus sota terra no és un métode segur ni fiable d'immobilitzar i aïllar els residus nuclears del medí ambient.» lgualment, I'MGP está pensat com un aboca-ment hermétic, que un cop tancat no requerirá posterior intervenció humana. «Aixó suposa un greu problema, perqué seria impossible recuperar un contenidor que tingués fuites. D'altra banda, les roques situades sota qualsevol formació geológica tenen un nombre de falles i mai no será possible identificar-les totes», fan notar els ecologistes.De moment, i mentre siguin a les piscines de les centrais nuclears, els experts consideren que els elements més perillosos «estan controlats» i, per tant, la situació és segura. Sempre i quan no s'arribi al límit crític, és a dir, que un emmagatzematge excessiu creï una quantitat de massa prou grossa com perqué recomenci el procés radioactiu, els residus estan estabilitzats sense perill. «L'aigua serveix de blindatge biológic i refrigera la producció de calor permanent, que disminueix a un ritme elevat. En cinc o deu anys es pot refrigerar, passivament, aquest combus-tible, dipositant-lo en contenidors a través de l'aire», explica el portaveu de la central nuclear de Trillo 1.
Per tant, mentre els experts es posen d'acord i troben una solució definitiva per als residus d'«alta», l'opció que es considera amb més fermesa és fer un emmagatzematge temporal centralítzat en superficie. «El volum dels residus radioactius és petit. És preferible un únic centre a la seva disgregació: millor control i supervisió, menys risc, més económic, etc.», diu Alfonso de la Torre. Antonio Baeza afegeix que «l'ideal seria trobar un únic emplaçament, que amb el coneixement tecnológic actual podria ser un emmagatzematge transiton en superficie i una solució més definitiva. El problema polític i social de no poder prendre aquesta decisió manté diversificat el risc.»
En ámbit europeu, s'ha estudiat la possibilitat que alguns deis estats membres, amb una estructura geológica estable, puguin acollir els residus de diterents pasos. Tot aixó, l'opinió deis experts sobre aquesta possibilitat és molt escéptica, sobretot perqué ningú no sembla disposat a «carregar» amb els residus deis altres. «S'hauria de modificar la legislació perqué l'exportació de substáncies perilloses está prohibida», apunten les organitzacions ecologistes, i encara que és cert que el risc es minimitzaria a nivelí de diferents instal-lacions, d'altra banda augmentarien els transports, amb els problemes que se n deriven.L'emmagatzematge marítim és una de les opcions que ha estat descartada recentment entront de l'MGP. Consistiria a elegir zones abisals de 5.000 metres de profunditat sota el mar per llançar-hi des de la superficie bidons hermétics de residus nuclears. Els científics asseguraven que si aquésts barrus, que tenien una vida calculada de 30 anys, aproximadament, s'haguessin trencat immediatament al mar, la contaminació hauria esta mínima, a causa de l'etecte de la dissolució del mar i l'enorme pes de l'aigua. Malgrat aixó, el 1983 les poténcies industrials van decidir acabar amb aquesta práctica que oferia poques formes de control per al futur. Paisos com els Estats Units, Canadá, França, Holanda, Alemanya... no van tenir cap problema a aturar el llançament de bidons al mar grácíes a la ferma oposició d'alguns païos que es van enfrontar durament contra aquesta manera de «llançar la pedra i amagar la má».
Les tamoses imatges filmades per Jacques Cousteau, en qué apareixen desenes de bidons rebentats amb el símbol de perill radioactiu, van inquietar l'opinió pública de llavors i encara avui aixequen la pregunta de si no pagarem en el futur la utílització d'aquestes práctiques. Segons els ecologistes, la radioactivitat del contingut d'aquests contenidors ha quedat sens dubte expandida per les aigues del mar i han afectat la zona. El sector nuclear, en canvi, assegura que el contingut d'aquells bidons i de molts altres que es van llangar al mar en aquelles dates no era altament perillós. «Es tractava de guants, bates, trossos de canalitzacions, material quirúrgic, etc., de radioactivitat baixa», mantenen.