Presentació del llibre de Joan Zambrana "La alternativa libertaria. Catalunya 1976-1979" a l'Ateneu Barcelonès el dia 14 de febrer de 2001.
Presentació
El presentador de la xerrada va fer referència a la dictadura dels "media" que mencionen la presentació d'un llibre de cuina però no la presentació del llibre "La alternativa libertaria. Catalunya 19761979"
En primer lloc unes quantes reflexions al voltant de la transició. Crítiques al concepte de transició: transició = transacció. Manca de ruptura. Els gobernants actuals són els hereus dels governants de la Dictadura, legitimats per unes eleccions mediatitzades pels amos de sempre.
En contraposició a aquests, el presentador cita els moviments populars durant la transició, un dels protagonistes principals d'aquests fou el moviment llibertari, que potser va ser el que va sortir més perjudicat per la transició.
Enric Marcos
Després d'una breu semblança biogràfica per part del presentador, Enric comença a parlar citant la seva pròpia biografia com a mirall de l'evolució política d'aquest país. Partidari de la lluita a l'interior del pais, front a l'exili. Menciona entre d'altres coses d'interés que Quico Sabaté va ser un home diferent ja des de la guerra civil, on ja practicava l'any 1938 guerra de guerrilles rera les línies enemigues al Montsec.
Els grups dels maquis van significar moltes caigudes. Cada vegada que arribava un grup volia dir una caiguda. Cosa que els mateixos sindicats de l'interior van fer notar, demanant que s'accentuessin les precaucions.
Per Enric transició vol dir traició. La CNT no va pactar, això vol dir pecar de massa honestos, ja que ho van dir des del primer moment, i potser no va ser la tàctica més intel·ligent.
Els dirigents de la CNT durant mitjans els anys 70 eren convidats a la seu del governador civil, i sempre per ser convidats a pactar. Donaven tot a la CNT a canvi de pactar, La CNT ho va rebutjar tot. Els dirigents de l'aparell post-franquista no entenien res. Per exemple, una de les frases que li van dir a l'Enric: "nos sabe mal pegar a los de la CNT por su antiseparatismo y anticomunismo". No entenien res.
El 23-F la CNT -en el cas català la Confederació Catalana del Treball (merder de sigles i impugnacions...)- convoca la Vaga General. A l'endemà ni a CCOO ni a la UGT van trobar ningú.
Aquell mateix dia un tal "Marianico el tonto" va venir a buscar-lo on sabia que podient trobar-lo amb una proposta dels residus de la Falange Auténtica. Oferien la Jefatura de los Nuevos Sindicatos que hi haurien després del següent cop. Una altre vegada tornar a no acceptar... Llavors li van amenaçar: "hay una lista y no podremos garantizarle su seguridad..."
Al respecte de les Jornades Llibertàries, per Enric van ser malgrat tot un far i una llum a Europa. Ell quan parlà davant de 300.000 persones, tenia molt clar que bona part dels que l'escoltaven no eren ni anarquistes ni anarcosindicalistes. Però que eren part de les mogudes ecologistes i alternatives i anticapitalistes que tenien a la CNT com a referent.
Ell personalment no sap que va fallar en la reconstrucció de la CNT. Hi hagué la dicotomia sindicalistes/pasotes, els grups que es van ficar dins de la CNT (fins i tot gent que vingué de les JOC, HOAC, etc).
Ell també té molt clar respecte al dilema guerra/revolució, que la CNT no volia guanyar la guerra sinò la revolució.
Luís Edo
De la necessitat de recordar. Parlar d'aquestes coses vé a ser parlar de la història del que va poder ser però no va ser.
Ell comença les seves andances polítiques als Grupos Solidaridad (1965), que van prenent posicions llibertàries arran de contactes amb vells cenetistes. Acaben agafant com a objectiu treballar per a la reconstrucció de la CNT unida (en aquells temps era una CNT dividida "la del sello"). Per ells aquest objectiu era una necessitat estratègica vital.
Convèncer els "compañeros mayores" de la CNT va suposar una feina molt dura. Ara un cop es va asolir aquest acord, van ser els primers a pendre-s'ho molt en serio.
El 29 de febrer de 1976 es celebra l'Assemblea de Sant Medir. Diversitat elevada de composició dels grups que asistiren, de sindicalistes a gent que es movia als barris i etc. Pensa que es va anar molt rapidament, i que vist des d'ara, el que s'hauria d'haver fet era haver-se centrat en lo sindical i d'aquí en endavant haver avançat paulatinament. Es va començar amb molts pocs recursos: les primeres peles les posaren Espectacles BCN i l'exili.
Problemes importatns que va tenir la reconstrucció de la CNT:
"El que no era anarquista no podia estar en la Confederación". I el problema era que la CNT era un sindicat, i punt. A partir d'aquí després el que vulguis des del RESPECTE.
Nebuloses ideològiques grupusculars que es feren la guerra entre elles. I ho aconseguiren, se la carregaren. Desgraciadament la responsabilitat última i els que han fet més per carregar-se la CNT han estat els mateixos cenetistes.
Finalment assenyala les enormes possibilitats dels moviments llibertaris en el moment actual, al marge de la polèmica CNT's.
Jesús Garcia (relacions exteriors CNT de l'época)
La seva formació és ex-GOA (Grupos Obreros Autónomos).
Critica la reconstrucció que es va fer de la CNT perquè es va fer en base a acords entre grups i families. Per exemple, cita l'elaboració del primer comité.
Tot es feia amb moltes preses, molts problemes per posar d'acord "los 3 sellos".
Mentre que els companys joves tenien molts problemes ideològics entre ells, però més o menys respectaren els acords i els pactes, els companys majors tenien no tant problemes ideològics sinò problemes personals entre ells molt greus.
L'exili actuava de bona fe però ben dividit, i aquí reproduí les seves divisions, moltes vegades per problemes personals.
Hi han dues postures extremes, i al mig la major part de l'organització:
Posició sindicalista de pobre contingut llibertari. Fins i tot de gent que venia de grups consejistas.
Posició llibertària de pobre contingut sindical.
Per exemple tot el debat que hi hagué entorn dels convenis col·lectius.
Cultura de la intransigència/intolerància: es fa impossible debatre, discutir. S'arriba a les amenaces i a les pallises. Segons ell, per part de tots els bàndols.
La CNT era un pol de referència intransigent no pactista sense partits. Per tant té tothom en contra. Partits, sindicats, l'estat...
L'atac directe de Martin Villa i el cas Scala (o la mort d'Agustin Rueda) van ser una cosa premeditada, preparada i ben feta. Això va causar molt mal. CNT amenaçà al gobernador civil que o s'aturava l'espiral de detencions o "la CNT no tiene capacidad para proclamar el comunismo libertario en Barcelona, pero si que puede tener un mes en guerra a esta ciudad"...
Lluites internes pel control dels òrgans de direcció, dels òrgans d'expressió... expulsions, etc. A partir del Vè Congrés que no fou ni congrés ni res, doncs la cosa s'en va a la merda. Per ell la culpa és de tothom.
Antoni Castells
Avisa que no va estar dins del moviment llibertari (ni tampoc al PSC) durant la transició, sinò que més aviat es movia en posicions autònomes.
Parla del marc històric d'aquells anys:
Conflictes durant la dictadura: a partir del 55 la CNT ja no té capacitat operativa interior, i l'oposició es mou al marge de la CNT.
La transició marca aquest problema: la CNT no està lligada a la gent que ha portat la lluita durant la 2na part de la Dictadura.
Hauria calgut molt més temps i no n'hi havia de temps. Tot s'havia de fer molt ràpid.
El cincopuntisme perjudica molt, també els coquetejos amb el règim abans del 76.
Semblava que la CNT volgués monopolitzar el moviment llibertari de l'época. Troba que ara ni CNT ni CGT ni ningú hauria de monopolitzar res.
Joan Zambrana
Que no diu res, vista la hora, cedeix la paraula al públic.
Debat
Des del públic s'assenyala que no s'ha parlat dels fets de maig i del POUM. El presentador recorda que a l'Ateneu Barcelonès se n'han fet llargs cicles de conferències sobre la guerra civil amb dues sessions monogràfiques sobre els fets de maig.
El Bombetas acusa al Peirats i els seus 3 toms de ser un pamflet de propaganda pagada per l'exili. Que s'ha parlat massa al debat de la CNT i poc del moviment anarquista social , l'ecologisme social i llibertari. Al llibre s'en parla de tot això.
Li contesta l'Enric. Parla obertament dels "revientaasambleas" , i de la influència grupuscular i dels infiltrats a la CNT. Matisa que Peirats va cedir la pasta i els drets del llibre a la CNT. I que hi ha una pàgina negra a la CNT que va ser l'exili i el seu intent de reencarnar-se a l'interior.
Una persona del públic menciona el llibre "CNT Ser o no ser" de Ruedo Ibérico, i pregunta si els ponents el coneixien. Enric contesta que si, que el coneix.
Castaño, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, fa una intervenció on diu que la història de la CNT i del moviment llibertari a la transició fou la "crónica de una muerte anunciada" , ja que el pacte capital/treball que va haver-hi a Europa Occidental després de la Segona Guerra Mundial, condemnava tot moviment revolucionari a Europa. Menciona que als anys 70 hi havia molta gent desencantada de l'oposició dels 60 que es va retrobar a la CNT.
S'ha de dir que malgrat tots els problemes mencionats, la CNT 76-79 fou una mostra de dignitat única, i aquell periode van ser uns anys riquíssims de vida, llibertat i recerca. I que, curiosament, els actuals moviments crítics quan munten alguna cosa s'acaben acostant a lo que havia estat el moviment llibertari.
Li contesta Enric, on diu que hi ha un esperit llibertari que està per sobre de les sigles i de la FAI i de les JJLL. Que malgrat tot, per exemple es nota en els polítics que van pasar per la CNT i que després de la debacle van fer política a d'altres llocs un esperit llibertari que no tenen els altres, i que per la CNT va passar gent amb una capacitat enorme, cita com a exemple en Ramon Barnils.
ZAMBRANA, Joan (2000):La alternativa libertaria. Catalunya 1976-1979Editat per Edicions Fet a Mà i el Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona